Colin Clark i Jean Fourastié són els dos economistes que van encunyar, a mitjan segle XX, la hipòtesi dels tres sectors, una teoria categòricament legitimada que divideix l’activitat econòmica en els tres grans sectors bàsics de producció: el primari, per tot allò que ocupa l’extracció de matèries primeres; el secundari, vinculat a la manufactura, i el terciari, també batejat com el sector dels serveis.
Anàlogament, el procés de la comunicació –tal i com el comprèn la disciplina periodística- és alhora susceptible de ser estructurat en tres grans sectors o fases, paral·lelament dissenyats als de Clark i Fourastié. La cerca o obtenció d’informació que precisament en l’argot periodístic sol ser referida en aquesta part del procés com la matèria primera; el tractament d’aquesta matèria i la seva manufactura per tal que pugui servir per a l’elaboració d’un producte, i la confecció final del producte que es presenta de cara al públic com una notícia, article, reportatge o qualsevol tipus de peça escrita o audiovisual.
Tanmateix, el que ubicarem al nostre punt de mira en aquesta entrada per tal de poder tractar la problemàtica que ens ocupa és el sector primari de la informació, aquell del qual la font periodística n’és la pedra angular. Tal i com bé explicava Hèctor Borrat, teòric de la disciplina periodística, “un ús adequat i suficient de les fonts es converteix, així, en un element clau perquè els periodistes i els mitjans reforcin la seva credibilitat davant el seu públic més proper i puguin seguir mantenint la seva influència” (1989:54).
Així doncs, després de realitzar, novament, una ullada panoràmica a algunes de les pràctiques de la web Cetrencada hem pogut copsar com el tractament de les fonts –i la citació i l’atribució de les mateixes- és un dels grans nius d’il·licituds, deontològicament parlant, a la nostra redacció.
D’una banda, alguns informatius i programes de la ràdio universitària han fet ús de declaracions de tercers a altres mitjans de comunicació citant la procedència de les mateixes. Aquest és el cas de Jonathan Montero, un estudiant que va utilitzar pel noticiari de la cadena talls de veu de Catalunya Ràdio, RAC1 i Televisión Española. El modus operandi del periodista era recórrer al podcast dels programes en què es trobaven les declaracions i gravar-les des de la cabina de ràdio, com la conversa amb Enric Millo a la ràdio generalista pública catalana o l’entrevista a Mariano Rajoy a Los desayunos de la televisió pública d’abast nacional.
Periodísticament, se li pot retreure el fet que no utilitzi talls de veu propis, però és excusable si es té en compte que es tracta d’un programa universitari sense emissió pública i l’accés a les fonts que utilitza resulta molt complicat. Ara bé, des d’una òptica deontològica s’ha d’inspeccionar si aquesta dificultat d’accés i la privacitat del programa han convidat l’estudiant a cometre un dels pecats capitals del periodisme: el plagi.
L’annex C referent a Recomanacions sobre plagi del codi deontològic del Consell de Periodistes de Catalunya considera com a plagi la “reutilització de fragments d’entrevistes o de talls de veu que hagin estat obtinguts per informadors d’altres mitjans i que hagin pogut ser capturats a partir d’emissions alienes”. A priori, aquesta definició encaixa a la perfecció amb la pràctica emprada per Jonathan Montero, però l’as a la màniga del periodista en procés rau en què, un cop fa ús de les cites, realitza una correcta atribució de la procedència de les mateixes, deixant clar de quin programa ha extret cadascuna de les declaracions. Així, seguint el cinquè epígraf del mateix codi deontològic, que assevera que “les fonts s’han de citar perquè la informació sigui creïble”, podem considerar que tot i que les declaracions que aprofita no són seves, en fa una correcta atribució i respecta la procedència de les mateixes.
El cas d’aquest estudiant revela un dels problemes que es pot tenir com a periodista: que passi un fet concret al qual no s’hi pugui arribar, bé per llunyania, bé per imprevisió o, com en aquest cas, per la dificultat d’accés. En aquests casos en què la informació resulta complicada d’aconseguir per propis mitjans s’ha de predicar amb l’exemple d’una pràctica periodística correcta a nivell deontològic, quelcom que no sembla haver sigut respectat per d’altres membres de la redacció.
El grup dels estudiants Pere Simón, Oriol Gordillo i Álex Benítez, protagonistes ja de l’anterior entrada del blog Trencanous, van exercir com a arquetip de com no respectar els drets de les fonts. En un reportatge sobre coaching lúdic que van emetre per la ràdio Cetrencada van entrevistar Enrique Aguilar, principal impulsor de la teràpia. Tanmateix, a l’hora de realitzar la peça radiofònica van adonar-se que els faltava material. Així que van entrar a la pàgina web de l’entitat de la qual parlaven i, a partir d’uns vídeos penjats per usuaris que recomanaven l’experiència, van aprofitar-ne les declaracions –que van incloure al reportatge- i en cap moment van concretar que no havien estat obtingudes de primera mà. Així doncs, donaven a entendre que les havien aconseguit ells mateixos a partir d’entrevistes a clients de les teràpies de coaching lúdic.
Escolta el reportatge radiofònic ➜ Coaching lúdic
Aquesta tècnica (que podem considerar de plagi) utilitzada pels estudiants està totalment condemnada pel codi deontològic de la Federació d’Associacions de Periodistes d’Espanya (FAPE). En el seu cinquè epígraf insta els periodistes a “respectar i fer respectar els drets d’autor i de propietat intel·lectual de tota classe d’activitat creativa”. En el mateix punt, conclou que els professionals de la informació hauran d’evitar “tota forma de plagi” i prestaran especial atenció a què la reproducció de continguts a través de mitjans tecnològics “no vulneri els drets referits”.
En aquest reportatge de ràdio els periodistes trenquen amb els drets dels vídeos en qüestió, sota el paraigües d’una autoria de l’entitat de coaching lúdic notificada i defensada per la plataforma YouTube. Si almenys haguessin citat la procedència dels talls de veu i haguessin fet ús dels crèdits necessaris, com el seu company Jonathan Montero, segurament avui no ens hi referiríem com un clar exemple d’una pràctica periodística deontològicament qüestionable.
Una altra praxi més que dubtosa a nivell d’ètica periodística és la que va emprendre l’estudiant Biel Roquet-Jalmar i el seu grup dels informatius de la ràdio Cetrencada. L’universitari admet haver agafat declaracions de “rodes de premsa de YouTube”, independentment dels drets d’autoria dels vídeos i sense atribuir-ne l’origen. El manual d’estil de Radio Televisión Española exigeix extremar la precaució en casos en què, com aquest, s’utilitzi Material descarregat d’Internet. El subapartat 1.1.4.3, Precauciones que debe adoptar el profesional de RTVE ante determinados materiales informativos, indica que “l’ús d’imatges o notícies distribuïdes per tercers a través d’Internet ha de comptar amb l’autorització dels responsables editorials ja que aquest material pot generar drets d’autor o, fins i tot, ser fals”. “En tots els casos en què s’usi material aliè haurà de reflectir-se nítidament la seva procedència”, indica un fragment del mateix epígraf.
En la mateixa línia, el llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, quan al·ludeix al material aliè en el subapartat 1.2.1.5.5, puntualitza que s’ha d’explicar a l’audiència “la procedència d’aquest material si decidim difondre’l”. Tanmateix, esdevé prioritari elaborar continguts a partir de matèria aconseguida de primera mà, tal i com s’assenyala en l’apartat 2.1.1.3.5 Tractament de les fonts d’informació: “Treballem per disposar de fonts pròpies. D’aquesta manera creem i mantenim una agenda de temes pròpia, i contribuïm a enriquir i singularitzar els nostres espais informatius”.
Finalment, entrem ara a analitzar un últim cas de mala pràctica professional a la redacció integrada de Cetrencada. Una pràctica protagonitzada per dos dels editors del blog Trencanous, Àlex Giral i Dani Dorado. Els universitaris, pel tram d’Internet, van realitzar un reportatge que es va publicar a VilaWeb sobre la situació legal de la marihuana a Espanya i, en especial, a Catalunya. És el vídeo que s’incrusta a la peça, també editat pels estudiants i penjat a YouTube, el nucli de les faltes deontològiques més flagrants del periodisme.
Les imatges que apareixen en el film han estat obtingudes a través de la xarxa, igual que la música de fons. La melodia que sona està lliure de drets i dues seqüències de vídeo també. Ara bé, hi ha fins a tres fragments del curtmetratge en què hi apareixen imatges subjectes a drets d’autor i de les quals se’n fa un ús indiscriminat sense els permisos corresponents. Es tracta de la reunió de la Comissió de Salut del Parlament de Catalunya, el Consell de Ministres del govern espanyol i les imatges exteriors del Tribunal Constitucional espanyol.
Visualitza el vídeo ➜ Evolució de la legislació catalana dels clubs cannàbics
Tots tres vídeos extrets de YouTube compten amb la Llicència estendard de la plataforma audiovisual, per la qual l’usuari que els publica n’és el propietari i decideix si terceres persones poden fer-ne ús per d’altres vídeos. Els universitaris en cap cas van demanar les autoritzacions corresponents als usuaris en qüestió, dos dels quals a més a més són mitjans de comunicació aliens (El País, propietari del primer film, i Telemadrid, del tercer). Per acabar de rematar-ho, els periodistes en procés van seleccionar un marc dels vídeos de tal manera que no es veiessin els logotips en forma de marca d’aigua dels mitjans. Implícitament, s’estan atribuint l’autoria d’unes imatges que no han aconseguit per mèrit propi. Ens remetem, de nou, al concepte de plagi. I aquest cas és d’especial gravetat ètica tenint present que és un reportatge publicat a un altre mitjà de comunicació (VilaWeb) i que, per tant, pot ser acusat d’haver estat utilitzat amb finalitats lucratives.
Amb el llibre d’estil de l’EiTB en mà, el punt 2.3, inclòs a la secció Pautes a seguir del subapartat Material d’arxiu, indica clarament que si el material “ha sigut proporcionat per una font aliena”, s’ha de “precisar la seva procedència”. Més explícit al cas que estem disseccionant és l’epígraf 3.5 de la secció Enfocament a evitar del mateix subapartat, que posa èmfasi a evitar emetre “continguts aliens procedents d’Internet si no es té constància que estan lliures de drets”.
En definitiva, quan un periodista no té accés a algun tipus de font o declaració, d’entrada no se li prohibeix taxativament fer ús del material de terceres persones, siguin entitats públiques o privades (inclosos altres mitjans de comunicació), tot i que és preferible sempre que sigui de collita pròpia. Sense anar més lluny, el passat divendres dia 2 de març RAC1 va entrevistar Carles Puigdemont a Brussel·les i TV3 va obrir el Telenotícies Migdia amb les declaracions més interessants de la conversa. I a nivell deontològic no va ser incorrecte, si bé la televisió pública va recalcar (i les imatges que apareixien en pantalla ho ratificaven) que es tractava d’una entrevista impulsada per l’emissora radiofònica dels Godó.
Tots els codis deontològics de referència posen èmfasi a treballar el material aliè com si efectivament fos propi, de tal manera que hagi de passar tots els filtres ètics i se n’hagin de fer les correctes comprovacions abans d’ésser publicat: no es pot donar res per veraç o versemblant sense un previ contrast de fonts i informacions. I l’altre aspecte que remarquen llibres d’estil i decàlegs del bon periodista és l’atribució de les fonts, el fet de remarcar que el mèrit no és del propi mitjà, sinó d’una altra entitat. De no seguir aquestes pautes, i com molts estudiants de tercer curs de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra han fet, es vulnerarà el quart dels Principis Internacionals d’Ètica Professional al Periodisme de la UNESCO (La integritat professional del periodista), pel qual “pertany a l’ètica professional respectar la propietat intel·lectual i, en particular, abstenir-nos del plagi”.
Trencanous 